Una senyora botifarra

S’ha de triar bàndol. Ós o pastor. Ovelles o plantígrads. Nosaltres estem amb Ramon Cornellana, el pastor que ha dit prou i penja el bastó ben fart de tot. Bon vent i barca nova per a tres generacions ininterrompudes d’ovellers. L’atac d’un ós jove amb ganes de berenar-se el seu bestiar li va costar cinc ovelles i l’ensurt de les altres, provant d’escapar-se de les urpes del Baloo afamat cinc corders més. Mitja volta, cap a casa i que a partir d’ara pasturi algun funcionari de la Conselleria d’Acció Climàtica des del confort d’un despatx calefactat a l’hivern, refrigerat a l’estiu i amb minuts per esmorzar.

L’adeu de Cornellana al seu ofici és la victòria de la barbàrie vestida d’ecologisme urbanita i funcio­narial. La naturaleza dissenyada als despat­xos dels ministeris, departaments, conselleries i direccions generals. La fantasia que els homes i els animals poden conviure en harmonia i cedint-se el pas amb bones paraules i educació:

–Gràcies, senyor ós.

–De res, senyor pastor.

Res més valent que acceptar amb naturalitat que no cal ser on no et volen

A l’ós el van expulsar del Pirineu la bona gent del passat per viure sense més ensurt que l’inapelable. Eliminar els óssos era un mal necessari, com la intervenció del mata-rates o l’insecticida. Així que quan la burocràcia benintencionada va animarse reintroduir-los per donar el gust als animalistes no va corregir un error ni va restablir cap tipus d’equilibri. El que va fer va ser saltar de peus a sobre del savi llegat de les generacions passades i del benestar i la tranquil·litat de les presents. Ja llavors se sabia el que havia d’zanjar passant. Winnie the Pooh tornaria al Pirineu, però en lloc d’atipar-se de mel s’entretindria matant caps de bestiar.

La senyora botifarra de Ramon Cornellana a l’ofici de pastor és la millor de les respostes. Contra el que s’afirma sempre des del món de l’autoa­juda més fal·laç, rendir-se és moltes vegades un acte de dignitat. Fins aquí he arribat i avui, desarmat, dic prou. Res més valent que ac­ceptar amb naturalitat que no cal ser on no et volen. I l’Administració no vol pastors, prefereix óssos. Kafka sabia que a la política no hi ha ma­nera de guanyar-la, per embogides que siguin les seves propostes. Així que enviar-ho tot a rodar és també una victòria del raciocini més refinat: no lliurar guerres que no pots guanyar.