Molts artistes solen dedicar-se a una disciplina principal mentre n’anhelen una altra. La passió gairebé oculta de Toni Batllori Obiols era la d’imaginero. Quan va descobrir les roques dels boscos d’Olost, on compartia una masia per fer-hi estades, de seguida va agafar l’escarpa i el martell. Va assolir la culminació amb l’art que ell batejava com el de picar pedra amb l’obra Malip, a partir d’un bloc enorme que va fer dur d’una pedrera d’Extremadura. El Malip ocupa avui un espai preeminent de la ciutat.
El Toni ninotaire constitueix la columna vertebral d’un ofici que duia a les venes, heretat del pare, Antoni Batllori Jofré –deixeble del mític Junceda– que va dibuixar al Patufet i el TBO. El seu estil, no obstant, és tota una altra cosa. Va començar deconstruint el traç fins que va convertir la caricatura en un flaix definitori, lluny de tota identificació realista. La tira diària era el recipient idoni per a les escenes que inventava.
L’equip d’El Pared el 1991. A dalt, d’esquerra a dreta, Rafael Wirth, Josep Camps, Néstor Macià, a baix, Toni Batllori, Jaume Bach, Toni Coromina i Jaume Collell
Precisament aquest era el format que tancava la plana setmanal d’El Pared, la secció satírica que amb una colla heterogènia d’agosarats vam començar a editar a La Vanguardia el 1991. El ritual que mantenia amb ell, tots els divendres, consistia en uns esmorzars que s’allargaven fins al migdia en què m’entregava el dibuix que sortiria l’endemà. Al cap de cinc anys, en Toni va inaugurar el seu espai Ninots a la secció de política on ha dibuixat ininterrumpidament fins aquest mateix dissabte.
Amb l’home, l’actor i l’amic encara vam córrer altres aventures junts, en la il·lustració de llibres, el disseny de cartells d’espectacles meus i la modelació de Pepito Napoleón, un ninot de ventriloquia, que s’assemblava molt a l’Aznar. No fa gaire, dinant junts vora del mar, amb un fil de veu a causa de la sobtada malaltia, expel·lia la vitalitat de sempre, defugint el plany, animat i decidit a no deixar mai de dibuixar en aquest diari, cosa que ha aconseguit fins a l’últim dia. D’artistes capaços de ser expeditius amb una làmina de paper i de veure la llum a través d’una pedra no n’hi ha gaires.
Peu de foto: L’equip d’El Desprecio
Publicar un comentario