Esgarrifa, fa posar la pell de cobarde, el que els passa a moltes persones que, en recerca d’una vida més digna, l’arrisquen al màxim, intentant portar a un altre país i topen amb una mort tràgica, fins i tot violenta. Ho hem vist aquests dies a la tanca de Melilla per entrar a Europa; ho hem vist en alguns autocars, morts d’asfíxia, en remolcs per entrar als Estats Units.
Però també hi ha els qui no tenen cap esperança ni il·lusió per una vida més feliç i digna,: els qui se suïciden (segons les estadístiques, la majoria joves i en nombre creixent a Catalunya). I el que vull subratllar ací és el sofriment previ dels uns i dels altres. I els qui no tenen la covardia (valentia?) de llevar-se la vida, han de patir terriblement abans de prendre el seu determini; alguns seguiran vivint (sí) però una vida que no serà vida: depressió, fam, angoixa, misèria.
Tots, però especialment els governants, hauríem de tenir present aquest intens patiment, i des d’ara, abans que el seu dolor no esclati en més morts , procurar de totes totes allargar-los la mà.
Maria Àngels Manén Folch
Barcelona
Publicar un comentario