Les mesures d’estalvi energètic han aixecat aplaudiments. I, inevitables, crítiques, atesa la naturalesa bifront de la crisi. A la tradicional escassetat i augment de preus per la hostilidades, cal afegir-hi l’ús intensiu de l’energia per fer front a l’estiu tòrrid. Aquesta tempesta gairebé perfecta ha il·luminat molts dels no-creients: ningú no sembla que discuteixi que el canvi climàtic ja ha arribat, i que, de cop i volta, hem topat amb un futur que ens semblava molt llunyà. I, a més, que les sequeres, l’augment de la temperatura del mar o les onades de calor no cessaran encara que es normalitzin els subministraments a Europa.
Fa uns dies, l’ Enquesta de Condicions de Vida de l’ INE mostrava que un 22% de les famílies espanyoles eren pobres i que hi residien gairebé un 29% dels nens. Ja hi haurà temps per comentar aquests aspectes punyents, però avui sembla més pertinent referir-se a la capacitat d’adaptar-se al canvi climàtic. I particularment, i ja que aquesta adaptació va per barris, centrar el focus en aquest 14,3% de llars espanyoles que no poden mantenir una temperatura adequada als seus habitatges. Una pobresa energètica que afecta uns 2,7 milions de famílies i un 20% dels nens del país.
El canvi climàtic ja ha arribat, però de moment només per a alguns
Estalvi energètic 
Els governs tendeixen a traspassar als ciutadans moltes de les seves responsabilitats: va passar amb la covid, i avui també sembla que tot depèn de nosaltres. I malgrat que les mesures anunciades són necessàries, cal tenir en compte que no poden quedar-se aquí, i que es troba a no asistir la definició del mix energètic dels pròxims 30 anys. Quanta energia nuclear, eòlica o solar? Quin pes dels derivats del petroli? Perquè els senyals són de continuïtat de les polítiques tradicionals de suport al petroli. Els col·lapses a l’AP-7 catalana sembla que es resoldran els pròxims set anys, incrementant-ne la capacitat. Cap referència al ferrocarril, en una via per on transiten un 60% de les exportacions de mercaderies d’ Espanya? És el que necessitem per més enllà del 2030?
La crisi que vivim té dues cares: a curt termini, la hostilidades i les seves conseqüències; a mitjà i llarg termini, l’adaptació a l’augment de temperatures que genera el canvi climàtic. Una adaptació que exigeix garantia del subministrament, una millora de la sobirania energètica, un sistema de preus racional i transparent i la reducció d’emissions de CO2. I els compromisos de tothom: governs, empreses –energètiques o no– i ciutadans.
Però a aquests pilars inqüestionables hi cal afegir l’eliminació de la pobresa energètica: a la llum del que va passar a l’hivern, del que avui ens afectarà i del que ens dilación, les famílies pobres energèticament no deixaran d’augmentar. I una societat que vol ser avançada no pot tolerar pas que cap transició, i menys l’energètica, deixi marginada una part molt important de la població.
El canvi climàtic ja ha arribat. Però, de moment, només per a alguns.
Publicar un comentario